15 de març 2016

Emilia i Maurici (IV): En català


Per primera vegada, Emilia y Mauricio són també Emilia i Maurici i parlen en català.

En l'etapa anterior a El Jueves m'havia resignat, d'alguna manera, a que aquesta versió no fos possible. Quan, per exemple, la "Guía para padres" estava venent-se bastant bé vaig proposar de fer-ne la traducció: tenir un fill és un acte prou íntim com per voler llegir-ne una historia en el teu propi idioma; fins i tot, si ens posem comercials, com per voler regalar-ne un llibre. No hi va haver interès. Quan d'altres editorials van voler editar aquesta traducció tampoc no en van cedir els drets (que tenien per contracte) perquè això els podia fer la competència (a la versió castellana). De fet, a El Jueves ja no editaven el llibre en català per "no fer-se la competència a ells mateixos". Un mica embolic, tot plegat.


O sigui que la proposta de l'editor de De Bolsillo, ho he de dir, em va agafar totalment per sorpresa, però vaig estar-hi d'acord més que immediatament. Tot i així, com que ja havia començat a escriure les histories en castellà per a Orgullo y Satisfacción vaig continuar en aquest idioma; més tard es va encarregar la traducció que va portar a terme Ricard Gil.

Tampoc no sé si m'hauria estat fàcil escriure aquestes histories directament en català: fa molts anys hi escrivia amb normalitat i no em dolia perdre el respecte a la gramàtica quan em feia falta. Hi ha tres reculls que en son testimoni (costen de trobar, això sí): "La Rosa" (paròdia de la sèrie de TV3 del mateix títol editada per Regió7 el 1996); "Oleguer Bisbal, un manresà com cal" (editat per El Pou de la Gallina també el 1996) i, anys més tard, "Caràmbanus!" (antologia de 18 anys de treballs diversos a Regió7, editada el 2000 per Angle editorial/Regió7). Ara mateix, en canvi, em sento una mica encarcarat com per afrontar un repte d'aquest tipus.

Perquè la qüestió és que no havia imaginat mai la Parejita parlant en català, no sabia quin registre tenien ni quines expressions feien servir. S'havia d'inventar tot, però no desde zero: des de la traducció de Gil, de fet, vint anys de diàlegs en castellà ja assumits com a naturals ens contemplen. I la veritat és que ha sabut trobar molt bé l'equivalència i traslladar el to d'una versió a l'altra. Al final arribem a una obvietat: escriure és un ofici i traduïr n'és un altre, i molt rarament van en el mateix pack. 

Faig totes aquestes reflexions a posteriori: el procés d'aquests llibres va ser bastant pim-pam-pim-pam i quan me'n vaig adonar ja tenia la primera prova de traducció a la pantalla. I bé, un cop superat el primer moment de desconcert (i aquí rieu-vos del fundacional "Sue Ellen, ets un pendó"), resulta que t'hi acostumes de seguida. Per a un manresà és xocant que el registre no sigui massa Catalunya profunda, però també m'ha agradat trobar aquí i allà expressions tan genuïnes com, que recordi ara mateix, "guillada" o "cruspim", que molt rarament faig servir i que aprecio en el que valen.

Quan vaig rebre la prova, llegeixo: "Les noves aventures d'Emília i Maurici". O sigui que ratllo aquesta primera frase: a casa meva diriem: "Les noves aventures de l'Emilia i el Maurici", amb article davant del nom. Però llavors penso: no diem pas "Les aventures del Tintín",  o "de l'Astèrix", diem "de Tintín" o "d'Astèrix". Mmmh. O sigui que desfaig la ratllada i torno a deixar-ho com estava. I encara no havia arribat ni al títol del llibre.

Què vull dir amb això? Que, finalment, he retocat alguna cosa per posar-la al gust de la meva tendra i refinada orella de comarques, però que en general he deixat treballar els professionals, que per alguna cosa ho són. I que, d'aquesta manera, ha quedat tot molt digne, àgil i correcte; espero que us agradi i us sembli tan natural com a mi mateix. Per arrodonir la cosa, el departament de disseny ha fet un esforç digne d'elogi per retolar la versió catalana mantenint les meves tipografies: qui em conegui sap que, per a mi, no és precisament un tema menor.

Feia molts, molts anys que no publicava un tebeo en català; el mercat és el que és i molts editors no estan gaire per experiments. En tot cas, ara que ja hi hem posat el peu, serà qüestió de no treure'l.

I en això estem.
.......................................................

(Por primera vez Emilia y Mauricio son Emília i Maurici, a propuesta, debo decir, del editor. En la etapa de La Parejita intenté puntualmente que esta versión se llevara a cabo, pero en El Jueves nunca han estado por esta labor y ya me había acostumbrado a ni contar con la posibilidad: la propuesta de De Bolsillo me pilló, pues, por sorpresa. Como ya había empezado las páginas en castellano para Orgullo y Satisfacción, seguí en este idioma y el conjunto se pasó a un traductor, Ricard Gil. Tampoco sé si en el poco tiempo con que contaba hubiera podido inventar el català de esta pareja, su registro, su tono, que de alguna manera debería ser, además, heredero o equivalente, a veinte años de diálogos en castellano. En cualquier caso, escribir y traducir han sido siempre dos cosas distintas, y no me parece nada mal que ese primer paso se haya dado "desde fuera". La traducción es ágil y fresca, y se acostumbra uno enseguida a que Emilia y Mauricio se expresen en otra lengua. He corregido alguna cosilla para que sonara mejor a mi oreja poco cosmopólita, pero en general he dejado trabajar a los que saben. Encima, el departamento de diseño se ha currado una tipografía que es la mía y se adapta muy bien al conjunto, viva y bravo. Y en fin, que hacía mucho tiempo que no sacaba un libro en català. Espero que sigan muchos más.) 

Cap comentari: